Una cursa especial: 5km per en Tomás!

33 dies aqui i vas marxar. Només ens vam veure un dia, però em vas sentir sovint dir-te hola i adèu. No vaig trobar la samarreta de Supermán que et mereixies, però el sobrenom te'l vas guanyar:  els superherois fan que el món sigui millor. I tu, amb la teva curta visita, sembla ser que ho has aconseguit, malgrat tot. Diuen que has unit una família, i has fet que la mare sigui més forta. Tan petit i tan gran alhora.

Jo no he pogut fer-te cap regal especial. Únicament et volia dedicar una cursa. No una victòria, perquè sempre hi ha millors que jo, però sí una superació personal. Aquesta cursa podria haver sigut la triatló de Tarragona, però jo encara no sóc prou forta com per superar les coses que em fan mal, i no vaig poder competir. La Belén i jo vam anar a fer una cursa a Torredembarra i aprofitant que hi havia la teva família, vam voler-te-la dedicar. No vam fer un temps espectacular (al menys, jo no n'estic orgullosa), però sí vam aconseguir fer-la plegades, i d'això sí que n'estic orgullosa, per haver-la corregut al costat de la teva tieta, intentant ajudar-la a acabar dignament. El temps, 28minuts i 19 segons. Bastant bé. Però ho podem millorar.

Aquesta per va per tu!

Tomás, la propera fita serà a Berga, i aquest sí que serà un gran repte per mi. Arribaré a meta com sigui, seré finisher, perquè sempre aconsegueixo tot allò que em proposo i sí, aquest cop, un trosset de la meva dedicatòria, anirà també per tu. Allà on siguis, DEP.

Corrent de nit i sense llum

Ahir es va celebrar la Trail Series Poblet-Prades nocturna. 20km per la muntanya, sota la lluna plena, que em van semblar que serien d'allò més emocionant! I sí, emocionants ho van ser de totes maneres! 23km per la muntanya... passant-les de tots colors! Ja vaig començar malament, doncs havia sopar massa tard, massa de pressa, la baixada en cotxe des de Prades a alta velocitat i per les corves m'havia marejat, i no em sentia bé.

Preparada!!!

La cursa començava a les 00:00 a Poblet i hi havia molt d'ambient. Hi havia dues modalitats: corredors i marxadors, i l'arribada es tancaria a les 6 del matí.

Van donar el tret de sortida (que va consistir en un "vale, ja!!!"), i vam començar a còrrer. 100 metres per asfalt, a ritme lent i conservador per mi, i ens vam endinsar al bosc amb una pujada espectacular... Preludi de tot el que m'esperava fins a l'arribada... Duia el camelbak amb 2l d'isotònic, que no vaig gairebé ni tastar, perquè em meu estòmac no em deixava. Al primer avituallament, l'aigua que vaig beure no em va sentar gens bé, i vaig anar tota l'estona patint, amb la panxa remoguda, sense poder còrrer, en pujada, amb el sopar amunt i avall... Res, desastre.
Segon avituallament i només bec aigua, menjo una mica de síndria i una gominola de coca-cola. Era el que em venia més de gust, i únicament el que podia menjar.

Més val riure que plorar...

Segueixo mig corrent, mig caminant, sense perdre de vista sempre als mateixos participants, fins que de sobte, em vaig adonar que el meu frontal s'anava apagant. M'estava quedant sense bateria. Vaig maleïr el que no fos a piles, el no tenir una bateria de recanvi, la meva panxa, l'arròs bullit que havia sopat, el no haver entrenat suficient...
Arribo al tercer avituallament. El noi que hi havia, molt amablement, em diu que em deixa el seu frontal, però com que quedaven 4km i jo pensava que sabia on era, li vaig dir que no, que acabava amb el meu. Aigua, síndria i gominoles. I segueixo corrent. El camí, segons m'havien dit, feia una miqueta de pujada i després era tot baixada. I... alguna cosa no anava bé, perquè el meu camí fèia tot baixada! Fèia estona que no veia cap marca... I com que la lluna il·luminava, vaig veure un dipòsit d'àigua i unes característiques del terreny, que m'eren familiars. Però no hi havia cap marca de l'organització! Així que no vaig tenir més remei que tornar enrere, fins a l'avituallament. A beure aigua, síndria i gominoles un altre cop!
El meu llum era ja insuficient i, per sort, abans de sortir de casa, el meu pare m'havia donat una llanterna d'aquelles que es van carregant a mesura que vas apretant el botó. I res... pujada a la Baltassana i baixada pel bosquet, tot de pedres, amb aquella llanterna. Tot i haver fet molts cops aquell camí, estava totalment venuda, a les fosques. Sento el campanar de Prades. Són les 4 del matí. Em sona el mòbil, el meu pare, que si em faltava molt... no papa, ja arribo... Finalment, arribo al pla i ara sí que sé on sóc! Apago el frontal, guardo la llanterna i apreto a còrrer a tota velocitat, muntanya avall, il·luminada per la lluna. Aleshores sí que vaig gaudir! Vaig arribar a meta cridant, com sempre. Foto de rigor, recovery de síndria, samarreta de record i cap a casa!

Arribada!!!

Per acabar, vull donar l'enhorabona als organitzadors de la prova. Tot i que el circuit era molt dur, estava molt ben senyalitzat en tot moment, i els avituallaments eren suficients i abundants. Espero poder repetir l'any vinent en millors condicions!!!

La solitud del triatleta

No són temps bons per mi. M'assalten molts dubtes al cap, últimament. Estic de vacances i hauria de gaudir-ne, però no ho faig. Sembla ser que la meva vida és l'entrenament. Avui parlava amb en Josh d'això, i em dèia que tenim cada dia 2 o 3 hores d'entrenament, i que ens en queden encara 20... Però a mi em sembla que no és ben bé així. O jo no ho veig així. Cada dia, al matí, em costa llevar-me i miro el pla d'entrenament i penso "bufff... 2000mts swim + 12km run...". I vaig allargant el moment de fer-ho, amb la qual cosa, tot el dia vaig pensant en que tinc una feina pendent a fer, i no puc gaudir de la resta de coses. Les meves amistats em diuen que si anem a la platja, o a fer un gelat, o anar a un concert... I no puc. No puc anar a esmorzar perquè sóc en bicicleta (com avui) i arribo vora les 12. Tampoc puc anar a dinar (com avui), perquè havia d'anar a nedar i he sortit vora les 3. No ho volia deixar per la tarda, doncs volia sortir a donar un volt, a veure la gent. I així cada dia. Les meves amistats remuguen, i jo m'uneixo. A l'inici, disfrutava amb tot això. Avui, se'm fa una muntanya.

És cert que per a afrontar determinades proves de llarga distància, cal haver entrenat dur. Cal haver entrenat al menys, el temps que suposadament hi dedicaré a la prova. I en el meu cas, tot i haver millorat molt, serà bastant de temps. Per això, haig de seguir entrenant per intentar estalviar-me el patiment el dia de la prova. Diuen que es pateix entrenant i es gaudeix competint. Avui, visualitzo l'arribada a la propera prova que tinc (Trail Poblet-Prades, 20km), i no em veig arribant amb un gran somnriure.

No estic sola en això, m'acompanya molta gent: en Josh, els del grup d'entrenament, les meves nenes (Ada i Vane)... però sí entreno sola. I aquesta solitud se'm fa difícil de portar. Probablement, si tingués un grup d'entrenament, seria una mica més fàcil: l'un per l'altre, estiren per sortir. Però en el meu cas, no és possible. Així que em toca a mi mateixa fer força de cap i sortir... sola. És per això, que m'estic plantejant el fet de canviar d'equip a algun més proper a Reus. Al menys, així tindria en algun moment, la possibilitat d'entrenar amb més gent, ni que fos un cop per setmana. Suposo que es faria més amè. Però el mòbil no em para de sonar amb missatges de les nenes dient que no canvii... Ja veurem...

Triatló d'Andorra, la meva primera olímpica!

El 29 de Juliol es va celebrar a Andorra la I Triatló distància Olímipica, una competició més del Wild Wolf Triathlon Series de Polar. Com que formava part d'un circuit de triatlons, si t'inscrivies en un dels altres, per 1€ més, tenies inscripció a Andorra. Així que després d'inscriure'm a la triatló de la Vila, ho vaig fer també en aquesta.

Em vaig traslladar a Andorra dissabte, juntament amb altres companys de l'equip. Després de dinar, fer els check-in a l'hotel i recollir els dorsals, vam pujar tots junts cap a l'estany d'Engolasters, on havia de fer-se la primera part de la triatló, per deixar les bicicletes allà al box, on les recolliriem al dia següent. Ja m'havia informat de què el circuit de bicicleta seria dur, i anant en cotxe, ho vaig corroborar. Baixar des del llac seria perillós, però pujar seria un infern!

Llac d'Engolasters

Box de la T1

Després de deixar les bicicletes, vam anar a veure el recorregut que hauriem de fer des de la sortida del llac fins a agafar la bicicleta i la nostra sorpresa va ser que era tot un camí boscós, ple de pedres punxegudes que hauríem de recórrer descalços, i després d'agafar la bicicleta, hauríem de fer una pujada molt empinada fins al punt on ens deixessin començar a pedalar.

Sortida del llac... auch!!

Poca cosa més hi havia a fer... Així que abandonar o participar i la primera no entrava massa dins els meus esquemes. M'havia d'estrenar, encara que fos en un circuit tan dur com aquell.

Així que al dia següent, sona el despertador, em preparo i junt amb els companys, agafem l'autocar fins al llac. Nervis a flor de pell. La carretera molla, plus de perillositat en baixar, i tots els dubtes em venen al cap: roba per posar-me o no, alimentació, aigua... 10km corrent... I no porto kleenex! Sempre em deixo alguna cosa!

El moment de saltar a l'aigua arriba. Ens indiquen que entrem al llac i, abans de què em posicioni i em centri, ja han donat la sortida! Amb la qual cosa, reacciono tard i surto de les últimes. Nedant em vaig trobant bé, tot i que veig que avanço molt lenta. En fi... decideixo que m'és igual, que el que m'importa és acabar-la. I així ho faig. 

Surto de l'aigua per aquell camí de pedres, caic dos cops, no paro de riure, vaig al meu box, em trec el neoprè tranquilament, agafo la bici i les sabatilles a la mà i pujo tranquilament la pujadeta, em calço i cap avall!!! Quan ja em tranquilitzo una mica, aprofito per a menjar-me un gel, amb tanta mala sort que li faig un forat massa gran al paquet i se m'acaba caient gairebé tot, pringant-me la mà, el manillar, el quadre i les sabatilles. Sembla sang. Baixo amb molt de compte fins a arribar a la primera pujada: el coll de la Comella. Allà la pendent és del 14% i hi ha molta gent que posa el peu a terra i tot. Però jo no. Plat petit i a poc a poc. Com sempre dic "aquí no para nadie!". Ni jo tampoc. Quan estic als últims kms de la bici, sento que en Cesc Godoy ha arribat ja a meta. A mi encara em quedaria una hora ben bona per fer els 10km corrent. El circuit de run són dues voltes pel costat del riu, bastant agradable. El punt en contra era que necessitava urgentment anar al lavabo... i no trobava a on... Començo a córrer al costat d'un noi, i anem a ritme lent, fins que el deixo enrere als últims 5km. L'avituallament me'l passo de llarg. No podia beure res més!!! Finalment, veig l'arribada i, com no, els meus companys d'equip estan allà esperant-me. Com sempre, fan els últims kms amb mi.

Al final, acabo en 3h35minuts, bastant contenta per haver aguantat els 10km corrent que, realment, era el que més em preocupava. Va ser una triatló dura, no crec que torni a repetir-la. Però tot el veurà...

WITL? team a Andorra!!!

Triatló de la Vila

Em feia particulament il·lusió participar en aquesta triatló, per diversos motius. Primer, perquè es celebrava a Barcelona, ciutat que n'estic enamorada, i segon, perquè el faria per relleus amb la Vane i l'Ada, les meves companyes d'equip, projectes i últimament, bogeries.

Em vaig aixecar molt d'hora, vora les 5.30. Havia quedat que recolliria la Marta a Viladecans, i tot i que ella només venia per animar, es d'agraïr la matinada que va haver de fer un diumenge. A les 7 ja érem al pàrquing de la Mar Bella, esperant que arribés l'Ada per anar juntes cap a la zona on es feia la tri. Vam haver de caminar una estona fins a sota les torres, però anavem entretingudes veient la "fauna" nocturna que s'acumula a les platges un cap de setmana.
Arribem a boxes, molta gent, no ens trobem amb ningú... l'Ada i jo entrem al nostre box i trobem la Vane, que ja estava preparada. No sortíem fins a les 8:55, així que ens quedava bastanta estona. Vam deixar les coses i vam sortir fora a trobar-nos amb alguns companys, la Marta i la Carol, que també havia vingut per animar.
L'hora s'apropa, busquem un lavabo. Estan molt bruts perquè resulta que són els de la platja... als lavabos de la competició no ens deixen passar... total, que l'Ada i jo, juntament amb altres dues noies acabem a un centre comercial tancat, demanant que ens deixessin entrar. Tenim sort i ens deixen passar, tornem cap a la zona trotant una mica per escalfar i seguim així pel passeig durant uns 20 minuts. Entrem al box, per esperar a la Vane, que trigava més del normal. Va resultar que el tram de natació eren 1100metres, en comptes dels 750 previstos. Quan va arribar, em va posar el xip a la cama i vaig sortir volant. Em tocava el tram de bici i volia fer un bon paper. La Vane neda molt bé i l'Ada corre molt i jo... no volia deixar l'equip en mal paper. Així que vaig apretar les dents i les cames i vaig intentar volar.

Portant a roda a un de l'equip

Gir de 180graus

 El circuit era bastant pla, només hi havia una petita pujada després d'ún túnel, però res complicat. Per posar algun inconvenient, el vent de cara i la quantitat de gent, que en algun tram es quedava una mica estret per poder passar. Tot i així, em vaig divertir i vaig fer els 17km del circuit en 32minuts! Crec que esta bastant bé per mi, tot i que les meves pulsacions anaven força altes.

Amb temps per saludar i tot!

Apretant les dents!

Vaig arribar a boxes i vaig donar el relleu a l'Ada, que va sortir volant, també. La Vane i jo ens vam posar en marxa de seguida per anar-la a buscar i entrar juntes a la meta. Finalment, la vam veure aparèixer i, cadascuna per un costat, la vam agafar i cap a la meta! 1h22minuts en total! Aquest temps ens va portar a la 8ª posició de la nostra categoria (23 equips de relleus femenins). Per ser la primera competició que fem d'aquest tipus, està molt be! A la propera... petem el crono! Però el millor que jo m'emporto és l'alegria per compartir quelcom, l'emoció, el ser un equip!!! I quin equip!!!

Entrada a meta! (Foto de Sergi Dàvila)

Gran Equip! (Foto de Lid Isart)

Cyclotour Calafat: 24h de pedalades!

El cap de setmana del 7 i 8 de juliol es van celebrar les 24h al circuit de Calafat, on vaig participar en equip de relleus, juntament amb en Ferran Pintor, la Soraya i en Rafa. En Pep, per la seva banda, va participar en la categoria individual.

WITL Team + Pep + Jorge Unzueta

No sabia ben bé com aniria la cosa. Em cridava l'atenció això de rodar per un circuit, 24 hores, per la nit... Pintava emocionant. Però a mesura que anaven passant les hores, se'm va fer molt pesat. La nostra estratègia inicial era de fer relleus cada 2h, però per la calor i la monotonia que suposa el donar voltes a un circuit, vam optar per fer relleus cada hora. Això suposava que cada 3 hores (més o menys), havíem de sortir a la pista i era bastant difícil el dormir o descansar correctament, hores mortes veient com ciclistes passaven per allà davant, xerrant amb un o altre, mirant una classificació no actualitzada, i un exèrcit de mosquits... Molt pesat, tot plegat. I el circuit... bastant bo, ben asfaltat, però no il·luminat i a la nit, van haver-hi dos revolts que gairebé els faig rectes... I el diumenge, a les últimes voltes ja n'estava fins al capdemunt de rodar per allà. I això que jo havia de rodar poquet! No podia pensar en com s'havien de sentir els que participaven en la categoria individual! Però bé, el treball en tot això, suposo que és més mental que no pas físic.

Foto de @rafagonzalez_00

Foto de l'organització

La part positiva d'això, doncs veure en Pep en acció, que suposava un entrenament per al seu proper repre (1000km non-stop a Montmeló), conèixer a altres ciclistes i compartir box amb en Jorge Unzueta i el seu pare, que és d'allò més entretingut!

Esperant el relleu 

El meu equip i jo... vam fer el que vam poder. La Soraya i en Rafa es reservaven per al proper cap de setmana de competició als Monegros; en Ferran Pintor que està molt fort, i gràcies a ell, sovint avançavem posicions; i jo... anant fent. Vam quedar en segona posició, i ens van donar una medalla. Però no sé per què, però em va saber a poc... Bé, sí que sé per què: perquè només competiem 2 equips en la nostra categoria!

"Los hechos hablan"

Nit de lluna plena... sortim a córrer!!!

Ahir a la nit vaig participar en la cursa de la lluna plena, organitzada pel Runnering Viladecans. Com el seu nom indica, havia de ser per la nit! Així que tocava estrenar el frontal en cursa. A la tarda, vaig anar a recollir l'accessori per portar-lo al cap, però finalment no el vaig aconseguir, i em va tocar enganxar el llum al camelbak. Un invent força sapastre, que va funcionar una estona, però al final, vaig acabar portant el llum a la mà.

Para Ada, con cariño... :-P

Sorprenentment, allà vaig coincidir amb la Marta, a qui no coneixia de res i que, en una tarda de correus i whatsapp bastant frenètica amb diverses noies conegudes a través de twitter, va resultar que vam acabar corrent juntes i fent un "avituallament" posterior.

La cursa... com diria en Josh "de cafè i madalenes" (m'ha agradat això!). No era una cursa competitiva i la intenció era d'anar parant cada 3km per a reunir el grup. Gairebé 1000 persones, entre caminants i corredors, vam omplir la muntanya dels voltants de Viladecans. A on vam anar? Ni idea. Fins que no descarregui les dades del garmin, no ho sabré. L'organització, genial. Amb la inscripció ens van donar un lot de productes exagerat i una samarreta tècnica molt xula! El recorregut estava controlat pels voluntaris i pels bombers, que en diversos moments s'encarregaven de refrescar-nos amb les mànegues d'aigua. Molt divertit! La Marta i jo vam començar corrent a un ritme de 6km/min, crec que bastant bo, tot i que a estones, havíem de caminar. Però al cap i a la fi, a cap de les dues ens anaven a donar cap premi (ni tampoc vam ser agraciades amb cap dels regals que es van sortejar!).

Primera parada... fotos no!

En total, vam trigar 1h22minuts en fer el recorregut de 10km, amb parades incloses i embuts per passar per llocs estrets. I... segons puc veure ara mateix... vaig acabar amb una velocitat de 4:06/km!!! Uau! Llàstima de no ser capaç de mantenir un ritme semblant en les curses!!!

Mullada, suada però encantada!!!

En acabar la cursa, es va fer el sorteig de material, que no ens va tocar res. I com que no donaven canapès ni res més que aigua i isotònic, la Marta i jo vam anar a fer el nostre propi recovery...