Triatló d'Andorra, la meva primera olímpica!

El 29 de Juliol es va celebrar a Andorra la I Triatló distància Olímipica, una competició més del Wild Wolf Triathlon Series de Polar. Com que formava part d'un circuit de triatlons, si t'inscrivies en un dels altres, per 1€ més, tenies inscripció a Andorra. Així que després d'inscriure'm a la triatló de la Vila, ho vaig fer també en aquesta.

Em vaig traslladar a Andorra dissabte, juntament amb altres companys de l'equip. Després de dinar, fer els check-in a l'hotel i recollir els dorsals, vam pujar tots junts cap a l'estany d'Engolasters, on havia de fer-se la primera part de la triatló, per deixar les bicicletes allà al box, on les recolliriem al dia següent. Ja m'havia informat de què el circuit de bicicleta seria dur, i anant en cotxe, ho vaig corroborar. Baixar des del llac seria perillós, però pujar seria un infern!

Llac d'Engolasters

Box de la T1

Després de deixar les bicicletes, vam anar a veure el recorregut que hauriem de fer des de la sortida del llac fins a agafar la bicicleta i la nostra sorpresa va ser que era tot un camí boscós, ple de pedres punxegudes que hauríem de recórrer descalços, i després d'agafar la bicicleta, hauríem de fer una pujada molt empinada fins al punt on ens deixessin començar a pedalar.

Sortida del llac... auch!!

Poca cosa més hi havia a fer... Així que abandonar o participar i la primera no entrava massa dins els meus esquemes. M'havia d'estrenar, encara que fos en un circuit tan dur com aquell.

Així que al dia següent, sona el despertador, em preparo i junt amb els companys, agafem l'autocar fins al llac. Nervis a flor de pell. La carretera molla, plus de perillositat en baixar, i tots els dubtes em venen al cap: roba per posar-me o no, alimentació, aigua... 10km corrent... I no porto kleenex! Sempre em deixo alguna cosa!

El moment de saltar a l'aigua arriba. Ens indiquen que entrem al llac i, abans de què em posicioni i em centri, ja han donat la sortida! Amb la qual cosa, reacciono tard i surto de les últimes. Nedant em vaig trobant bé, tot i que veig que avanço molt lenta. En fi... decideixo que m'és igual, que el que m'importa és acabar-la. I així ho faig. 

Surto de l'aigua per aquell camí de pedres, caic dos cops, no paro de riure, vaig al meu box, em trec el neoprè tranquilament, agafo la bici i les sabatilles a la mà i pujo tranquilament la pujadeta, em calço i cap avall!!! Quan ja em tranquilitzo una mica, aprofito per a menjar-me un gel, amb tanta mala sort que li faig un forat massa gran al paquet i se m'acaba caient gairebé tot, pringant-me la mà, el manillar, el quadre i les sabatilles. Sembla sang. Baixo amb molt de compte fins a arribar a la primera pujada: el coll de la Comella. Allà la pendent és del 14% i hi ha molta gent que posa el peu a terra i tot. Però jo no. Plat petit i a poc a poc. Com sempre dic "aquí no para nadie!". Ni jo tampoc. Quan estic als últims kms de la bici, sento que en Cesc Godoy ha arribat ja a meta. A mi encara em quedaria una hora ben bona per fer els 10km corrent. El circuit de run són dues voltes pel costat del riu, bastant agradable. El punt en contra era que necessitava urgentment anar al lavabo... i no trobava a on... Començo a córrer al costat d'un noi, i anem a ritme lent, fins que el deixo enrere als últims 5km. L'avituallament me'l passo de llarg. No podia beure res més!!! Finalment, veig l'arribada i, com no, els meus companys d'equip estan allà esperant-me. Com sempre, fan els últims kms amb mi.

Al final, acabo en 3h35minuts, bastant contenta per haver aguantat els 10km corrent que, realment, era el que més em preocupava. Va ser una triatló dura, no crec que torni a repetir-la. Però tot el veurà...

WITL? team a Andorra!!!