Corrent de nit i sense llum

Ahir es va celebrar la Trail Series Poblet-Prades nocturna. 20km per la muntanya, sota la lluna plena, que em van semblar que serien d'allò més emocionant! I sí, emocionants ho van ser de totes maneres! 23km per la muntanya... passant-les de tots colors! Ja vaig començar malament, doncs havia sopar massa tard, massa de pressa, la baixada en cotxe des de Prades a alta velocitat i per les corves m'havia marejat, i no em sentia bé.

Preparada!!!

La cursa començava a les 00:00 a Poblet i hi havia molt d'ambient. Hi havia dues modalitats: corredors i marxadors, i l'arribada es tancaria a les 6 del matí.

Van donar el tret de sortida (que va consistir en un "vale, ja!!!"), i vam començar a còrrer. 100 metres per asfalt, a ritme lent i conservador per mi, i ens vam endinsar al bosc amb una pujada espectacular... Preludi de tot el que m'esperava fins a l'arribada... Duia el camelbak amb 2l d'isotònic, que no vaig gairebé ni tastar, perquè em meu estòmac no em deixava. Al primer avituallament, l'aigua que vaig beure no em va sentar gens bé, i vaig anar tota l'estona patint, amb la panxa remoguda, sense poder còrrer, en pujada, amb el sopar amunt i avall... Res, desastre.
Segon avituallament i només bec aigua, menjo una mica de síndria i una gominola de coca-cola. Era el que em venia més de gust, i únicament el que podia menjar.

Més val riure que plorar...

Segueixo mig corrent, mig caminant, sense perdre de vista sempre als mateixos participants, fins que de sobte, em vaig adonar que el meu frontal s'anava apagant. M'estava quedant sense bateria. Vaig maleïr el que no fos a piles, el no tenir una bateria de recanvi, la meva panxa, l'arròs bullit que havia sopat, el no haver entrenat suficient...
Arribo al tercer avituallament. El noi que hi havia, molt amablement, em diu que em deixa el seu frontal, però com que quedaven 4km i jo pensava que sabia on era, li vaig dir que no, que acabava amb el meu. Aigua, síndria i gominoles. I segueixo corrent. El camí, segons m'havien dit, feia una miqueta de pujada i després era tot baixada. I... alguna cosa no anava bé, perquè el meu camí fèia tot baixada! Fèia estona que no veia cap marca... I com que la lluna il·luminava, vaig veure un dipòsit d'àigua i unes característiques del terreny, que m'eren familiars. Però no hi havia cap marca de l'organització! Així que no vaig tenir més remei que tornar enrere, fins a l'avituallament. A beure aigua, síndria i gominoles un altre cop!
El meu llum era ja insuficient i, per sort, abans de sortir de casa, el meu pare m'havia donat una llanterna d'aquelles que es van carregant a mesura que vas apretant el botó. I res... pujada a la Baltassana i baixada pel bosquet, tot de pedres, amb aquella llanterna. Tot i haver fet molts cops aquell camí, estava totalment venuda, a les fosques. Sento el campanar de Prades. Són les 4 del matí. Em sona el mòbil, el meu pare, que si em faltava molt... no papa, ja arribo... Finalment, arribo al pla i ara sí que sé on sóc! Apago el frontal, guardo la llanterna i apreto a còrrer a tota velocitat, muntanya avall, il·luminada per la lluna. Aleshores sí que vaig gaudir! Vaig arribar a meta cridant, com sempre. Foto de rigor, recovery de síndria, samarreta de record i cap a casa!

Arribada!!!

Per acabar, vull donar l'enhorabona als organitzadors de la prova. Tot i que el circuit era molt dur, estava molt ben senyalitzat en tot moment, i els avituallaments eren suficients i abundants. Espero poder repetir l'any vinent en millors condicions!!!