Dia gairebé perdut

Avui es celebrava el I Fasttriatló al Canal Olímpic. Ahir a la tarda vaig anar a buscar la bossa de corredor, els dorsals... i a donar un tomb per les instal·lacions. Tot semblava molt ben organitzat i tot plegat pintava una bona competició... fins que aquesta matinada ha començat a ploure!

M'ha sonat el despertador a les 6.15h i he sentit com quèia l'aigua. He mirat per la finestra i semblava poc probable que escampés. A més, hi havia llampecs i trons. L'organització del fast ha enviat un mail dient que, tot i la pluja, la competició continuava endavant. Avui m'acompanyava el meu pare per primera vegada, i em fèia molta il·lusió que em veiés competir. Però en arribar al canal, semblava que s'haguessin deixat una aixeta oberta.

Així estava el temps a les 8 del matí!

Plovia molt i s'havia suspès el tram de bicicleta. Ja no seria una triatló, sinó que la prova es convertia en una aquatló: 2.5km run + 750m swim + 2.5km run. Genial... l'únic tram on vaig bé i no es disputava... A banda, dèien que el neoprè era optatiu. Un altre hàndicap per mi. Si ja nedo prou malament, sense poder posar-me el neoprè, estava venuda. Així que he decidit no participar i marxar cap a casa, de la qual cosa m'he penedit quan a les 9 he vist que sortia un sol tímid, i que a les 12 fèia una calor espantosa...

Tot i això, com que ja estava llevada, he parlat amb les meves companyes d'equip i hem acabat quedant per nedar a la platja de la Mar Bella, platja gens recomanable per la quantitat de porqueria flotant i quelcom semblant a petroli que es quedava enganxat a la pell. Però al menys, l'Ada ha estrenat el neoprè!!!

Where is the limit?: un sentiment personal

Jo no sé si quan algú s'inscriu per a formar part d'algun equip, ho fa per afinitat amb el tarannà del club, per amistats, per l'esport, perquè li agrada la roba que porten... No en tinc ni idea.  És la primera vegada que estic en un equip d'aquestes característiques. Per què Where is the limit? i no el Reus Ploms, per exemple, que el tinc al costat de casa. Doncs bé, per mi, Where is the limit? no és ni Josef Ajram ni tots els altres cracks que hi ha en aquest equip. Per mi, Where is the limit? és un sentiment que porto a dins. És assolir un repte; és saber que puc fer-ho; és millorar; és aprendre; és superar-me; és crèixer; és compartir. Cada vegada que creuo la línia d'arribada sí, assenyalo el logo, sí. Però no és per propaganda, no és per fer la gràcia. És un premi per a mi mateixa. És un copet a l'espatlla. I tot i que els meus resultats són poc destacables, arribar a la meta és per mi tot un triomf. 

Per tant, sí, Where is the limit?, per què no? Buscant el meu límit. Saber que no l'he trobat en finalitzar cada prova, i que la propera vegada, intentaré anar més lluny. Probablement, no faré proves físiques espectaculars, però cada repte és per mi, espectacular. I superar-los em dóna vida, ganes de fer coses, molta alegria. I això és el millor que tinc.

I sí, també m'agrada la roba del club!

Crònica dels Monegros

Em sona el despertador a les 5.30 del matí. Ha arribat el dia 29er: la Orbea 29er Desert Marathon.
Després d'esmorzar, agafo la bossa i cap a Barcelona, on m'esperen els altres companys d'equip per anar amb autobús cap a la cursa. A poc a poc, tots arriben amb les bicicletes i toca desmuntar les rodes de davant per posar-les al maleter del bus. N'hi ha tres que no hi caben i les hem de pujar als seients de darrere.

Entre riures i bon humor, marxem. Ens acompanyen dins l'autobús dos fotògrafs que no es perden res del que va passant. Fem dues parades tècniques i arribem a Sariñena. Moltíssims cotxes, moltíssima gent amb bicicletes, acompanyants, tendes de campanya, autobusos... Un total de 6000 corredors (uns 4000 a la marató i 2000 a la mitja) preparats per passar-ho en gran. Anem a buscar els dorsals i jo a la carpa d'Orbea, a buscar la bicicleta que m'havia tocat. És preciosa! L'únic "inconvenient" és que les rodes no eren tubeless i jo patia per si punxava, doncs no sé canviar una roda.

Tornem de pressa cap a l'autobús, doncs a la 1.30 sortien la majoria dels companys, que fèien la distància llarga, la marató, d'uns 120km. Nosaltres, que fèiem la mitja marató (66km) sortíem a les 3.30. Ens canviem a dins de l'autobús, i amb les presses perquè l'autobús es quedava tancat fins a la tarda, no agafo tot el que tenia pensat. Però finalment, amb el que vaig agafar, en vaig tenir suficient!

Fem temps parlant amb el Buxi, que ens ha vingut a veure, en Ferran Pintor i en Roberto, que es va oferir a fer-nos un massatge en acabar. L'hora arriba i ens col·loquem al final de tothom. Així motiva més l'anar adelantant a la gent!!! Passem per l'arc de sortida al cap d'uns quants minuts. En veure els resultats de la cursa, ens vam adonar que la classificació estava feta segons el temps absolut, no el temps net. Si ho arribem a saber, ens posem més endavant!!!

L'inici de la cursa transcorre pels carrers de Sariñena, amb molts ciclistes rodant i es fèia difícil l'avançar. Aviat comencem a entrar a la pista i dins el grup es van obrint forats per on passar. En poca estona, la Vane i jo ens quedem per davant de les altres companyes i comencem a tirar. La Vane està molt forta, i a vegades em costa seguir-li el ritme, però sovint l'agafo i ens anem rellevant.
Hi ha molta pols, molta gent, i comença la primera pujada que, si bé no és molt pronunciada (menys mal!), és contínua. Jo estava preocupada perquè la meva bicicleta no duia plat petit, però no el vaig trobar a faltar en cap moment. La mecànica anava espectacularment bé i no vaig tenir cap problema en tota la cursa.

Arribem al primer avituallament. És grandiós i hi ha moltes coses. Agafem una mica d'aigua i continuem sense aturar-nos massa estona. Comença un tros pla, on jo aprofito per agafar una mica d'avantatge, cosa que s'acaba quan arriba una pujada i acabo anant per terra, doncs el noi del meu davant s'atura i jo no tinc temps per treure el peu del pedal. Res greu, torno a pujar a la bici i seguim endavant. El camí comença a complicar-se, amb trams amb fang on s'ha d'anar a peu i d'altres amb molta pedra. En una baixada bastant llarga, em confio i... torno a provar el terra, aquesta vegada és més catastròfic. El pantaló acaba trencat, la maneta del fre, clavada a la meva cuixa, la cama dreta plena d'esgarrinxades... i un home corrent dient-me que m'ha anat just que no em passa pel damunt! Sort! M'aixeco, sense mirar-me massa, comprovo que no m'he trencat res i  puc moure-ho tot, aixeco la bici i segueixo endavant, més a poc a poc, per no tornar a caure. He perdut la Vane. Arribo al següent avituallament, pensant que la trobaria allà, però ni rastre. Agafo una ampolla d'aigua i quasi sense baixar, segueixo endavant, pedalant amb força, a veure si l'atrapava.

Arriben els quilòmetres finals, és tot bastant pla i pedalo amb ràbia, passant a molts ciclistes i entrant a la meta amb un temps net de 3h25minuts. Espectacular! Aquest temps em col·loca a la posició 21 de la meva categoria, però en temps net, resulta ser la posició 18. Estic molt contenta!!! Entro a meta cridant, com sempre, i em ve a trobar un dels nostres fotògrafs per fer-me unes quantes fotos. Amb la pinta que porto, no deuen haver quedat massa bé...

Dades Garmin: Monegros Mitja marató Orbea 29er de icewomann en Garmin Connect: Detalles

Vaig a deixar la bici a la carpa d'Orbea, amb por per si em dèien alguna cosa per la caiguda, però res, i vaig cap a l'autobús. Allà hi ha la Vane, que ha entrat uns minuts abans que jo, en Roberto amb la camilla, en Ferran Pintor i en Raúl, un dels fotògrafs. Ens netegem amb tovalloletes, perquè és complicat anar-se a dutxar, i en Roberto ens fa l'esperat massatge. Quedem com noves!
A poc a poc, van arribant la resta de companys/es, plens de fang, contents perquè molts d'ells han fet temps genials. Tan genials que ens acaben donant dos premis: A l'equip més nombrós i a l'equip més ben classificat!!!

Va ser un dia genial per tots els moments viscuts i compartits amb els companys d'equip. La única cosa que em va enfosquir el dia van ser les meves caigudes i el no dominar el terreny BTT, doncs per la por a caure, em fèia ser conservadora i lenta. Però per altra banda, veure que sóc capaç de fer aquestes proves amb bastant bon resultat, em fa veure que estic millorant molt i que puc fer tot el que em proposi!

Road to Monegros

Queden 5 dies i 16 hores per a la Orbea Monegros 29er. El 5 de maig, els meus companys d'equip i jo marxem cap a una de les diverses proves que es disputen al desert dels Monegros. En aquest cas, és en MTB. Hi ha dues curses, la marató de 119km, i la mitja marató de 66km. Jo estic inscrita a la mitja marató. Per fer-la, tenia pensat portar la MTB del meu germà, però sorprenentment, he sigut una de les escollides per l'organització per a provar una Orbea Alma H10 de 29". Així que aniré d'estreno... És una bicicleta amb rodes més grans, es suposa que vas més de pressa, però a les pujades has de tenir les cames molt fortes, doncs tampoc té plat petit. Això sí, als plans, és ràpida! Per tant, tret d'uns 15km de pujades, no crec que tingui massa problemes per acabar.

Durant aquests dies, he estat fent entrenaments en MTB per preparar la cursa. Aquest cap de setmana em tocaven 4h un dia i 3h + 5km run de transició. Tot i que he procurat respectar el planning marcat, no m'he acabat de sortir, doncs el GPS no em marcava les rutes que tenia planificades i, en no conèixer els camins, vaig preferir no arriscar.
Així, dissabte vaig anar a Siurana i al Pla de la Guàrdia (que no sé per què li diuen pla, perquè per pujar fa molta pujada...) i em van sortir 2h:28min per fer 26.46km. Després un run de 3,43km i se'm va posar a ploure.

L'embassament de Siurana

Al Pla de la Guàrdia, a punt de ploure!

Avui diumenge, havia de fer 4h de MTB, i com que havia quedat amb els companys d'equip per anar a Sitges i ells anaven per carretera, jo els vaig dir que aniria per muntanya i ens trobaríem allà. La mala sort ha sigut que el GPS no m'ha marcat el camí i seguir una fletxa sense res més a la pantalla, era impossible. Així que he acabat fent les costes del Garraf per carretera i amb la MTB. En arribar allà, dia esplèndit! Sol, platja, visita al Llaollao d'en Toni Marsal i en Ferran Almeda, dinar tots junts, migdiada i partidet de pales a la platja i tornada en tren! Un dia per repetir!

Arribada a Sitges!

Llaollao sanum! No engreixa!!!

JA SÓC TRIATLETA!!!

Avui ha sigut la meva estrena al món de la triatló: II Triatló Vila de Blanes! Quins nervis, quines sensacions!!! Espectacular!!!
Vaig arribar ahir al vespre a Blanes, tenia una habitació reservada en un hotel just davant de boxes! Genial! Això em permetria dormir una miqueta més (cosa poc probable, degut als nervis). El temps era fastigós: molt de vent, núvols, la mar picada i a la nit, es va posar a ploure. Vaig descarregar les coses i em vaig adonar de que la bicicleta tenia la roda del darrere bastant baixa, així que vaig sortir a rodar una mica i de pas, a inflar-la. En tornar a l'hotel, sopar i a dormir ben d'hora.

El despertador m'ha sonat a les 6 i he comprovat que les rodes de la bicicleta seguien inflades, he descorregut la cortina i el temps seguia ennuvolat. La carretera no estava mullada i no bufava gaire el vent. Tot indicava que el temps ens respectaria. He baixat a veure com fèien els preparatius per a la triatló, fent temps per a l'hora d'esmorzar a l'hotel.

Després d'esmorzar, he anat a l'habitació a preparar-me i de seguida he baixat a buscar els meus companys d'equip, que anaven arribant. Eren molts els nervis que hi havien, doncs uns quants ens estrenavem avui. Què deixar a boxes, com deixar-ho, podrem entrar després, quan ens posem el neoprè... Moltes preguntes de "novatos". Com que hi havia dues sortides, i nosaltres sortíem a la segona, ens ha donat temps a mirar com s'organitzaven els primers i com anava la cursa.

El nostre moment arribava. Ens hem posat el neoprè i abans d'entrar a l'aigua a escalfar, ens hem fet la fotografia de rigor.

Després d'aquest moment de riures, hem entrat a l'aigua i he acabat gairebé plorant. L'aigua estava congelada, a 14ºC, la cara se'm quedava gelada i em fèia mal, la mar es movia bastant i em costava nedar. Però no em podia fer enrere. Estava allà per un motiu, i algun dia ha de ser el primer. No s'hi valen excuses.
Ens hem posat a sota l'arc de sortida, cridant com a bojos per a deixar anar els nervis i ha sonat la botzina de l'inici.
Als primers metres m'ha costat molt agafar un ritme, doncs les onades me'l trencaven. M'he desorientat bastant, no trobava la primera boia per girar, però anava tranquil·la, perquè vèia que no em quedava la última i que anava avançant a gent. He empassat una mica d'aigua, i m'he hagut de concentrar per no treure l'esmorzar o el que fos que tingués a l'estomac, però he vist l'arc de sortida/arribada bastant a prop. Ja tenia el tram de natació fet!!!

Després li tocava el torn a la bicicleta. 3 voltes a un circuit que tenia un parell de rampes molt dures per mi. Haig de potenciar més les cames!
Finalment, el tram de cursa. No sé per què, però anava fixada amb que el circuit de run eren 2.5km en total. I no em quadrava que el garmin m'anés pitant més de 2 vegades. Resulta que el tram eren 5km! He anat bastanta estona al costat d'una noia de Sabadell, que anava molt tocada, i m'ha demanat si podiem anar juntes, i l'he acompanyada fins a la última recta, que l'he deixada enrere i he apretat una mica. El portar un ritme baix a la cursa (més o menys 6min/km), m'ha anat bé per no pujar les ppm i acabar la cursa dignament.

Tot plegat ha sigut una experiència molt gratificant i veient els resultats i com m'he sentit, sé que és possible fer-ho, primer, molt millor, segon, i això em dóna peu a proposar-me reptes més complexes, com és el cas de fer triatlons olímpiques.

TOTALS: 1:40:34 Swim: 19'50"  Bike: 52'04" Run: 28'40"

La Portals 2012

Ahir diumenge vaig fer un altre dels meus reptes d'aquest any: La Portals, volta en BTT al Massís de Montserrat. Com l'any passat, anavem a fer-la el meu germà i la seva dona amb el tàndem i jo amb la btt del meu germà. Però uns dies abans, les coses van canviar i finalment, vam decidir fer la marxa el meu germà i jo, amb tàndem!!! Això va fer que, per mi, aquesta pedalada fos molt més especial.

Mapa i altimetria de la pedalada

Ens vam llevar al matí, vam carregar el tàndem al cotxe i esperant que no plogués, vam marxar cap a Collbató. Allà ens trobaríem amb alguns dels meus companys d'equip, però no hi havia intenció d'anar tots junts, doncs en principi, el tàndem és de difícil conducció i, a més, no sabia quin nivell tindrien els companys. Així que ens vam trobar a la sortida, durant el circuit al principi, a l'alçada del Bruc, i després ja no ens vam tornar a trobar fins a l'arribada.

La pedalada va començar com cada any, havent de baixar de la bici a alguns trams, doncs eren estrets i hi havia 1500 ciclistes per passar. Però després del primer avituallament, el grup es va estirar i vam poder rodar sense parar. I sense parar vol dir SENSE PARAR!, agafant velocitats de fins a 60km/h a les baixades, i pedalant a tope als plans. Vaig comprovar, un cop més, que la gent no para compte amb els altres, sinó que va a la seva, es creua sense mirar i sense avisar. I això a mi em va semblar perillós, perquè si ja ho és anant un sola amb una bicicleta, que és curta, amb un tràiler... pitjor!
Passavem per trams de fang, de tolls d'aigua, pedres, sorra... tot plegat molt divertit per mi, tot i que a moments, patia per caure.

Anàvem passant a altres ciclistes i sentíem comentaris con "què fàcil!", "només pedala el del darrere", etc... però de fàcil, gens ni mica. I això de que només pedali el de darrere, tampoc (espero!). Tot i que jo m'esforçava bastant i hi havia trams que vaig patir molt, el meu germà era qui posava la força, i així vam anar tirant fins a arribar al final.

Setmana Santa bastant complerta!

L'esperada setmana de vacances ja ha arribat! Com que he fet de nòmada, fins avui no he pogut descarregar dades i fotografies. Així que aqui va el resum tot seguit!

Dissabte, 31 de març:
Comencem la diversió amb una sortida de 80km amb el club. Sortim de Barcelona, direcció carretera de la Roca, amb pujada a dos ports bastant durs per mi, però poca cosa pels companys. Així doncs, com sempre, em vaig quedar enrere, però anava ben acompanyada d'en Toni Marsal i en Ferran Almeda, que m'anaven donant consells.  En arribar al port d'Òrrius, en vista de que encara tenien pensat pujar 2 ports més, en Joan Francesc, en Javi i jo vam deixar el grup i vam tornar cap a Barcelona per la costa, la qual cosa em va agradar molt, doncs fèia un dia preciós.

Dades Garmin: Sortida WITL? Carretera de la Roca-Orrius de icewomann en Garmin Connect: Detalles
La recompensa: un frapuccino de frambuesa i te verd a Les Glòries, amb la companyia d'en Joan Francesc!

Diumenge, 1 d'abril: Sailfish Swimnigts!

Al Canal Olímpic s'havia organitzat un esdeveniment per provar neoprens de la marca. Nosaltres no vam faltar, i acompanyats per un esportista de renom: Albert Medrano, que ens va fer tot un entrenament de natació on vaig poder constatar que no estic pas tan malament! Nota personal: "Si comes como un cerdito y entrenas, serás un cerdito entrenado!". Venia d'una barbacoa i entre el que vaig menjar i l'aigua verda del Canal, vaig passar estones de patiment, Tot i així, una bona experiència!

Dilluns, 2 d'abril: Pujada al Rat-Penat!
Ocasió perfecta per a acomplir un dels meus reptes: no fèia molta calor i em veia amb ganes i capaç d'assolir-ho. No sabia què m'esperava, però estava disposada a pujar. Amb paciència i el plat petit, vaig anar pedalant, a estones gairebé parada, perquè la pujada era impressionant! Vaig aturar-me a mig camí, a l'oficina del parc, quan només portava 3 km de pujada. Els forestals em van dir que em quedaven uns 3km per arribar als repetidors, però no em veia amb cor de seguir pujant i se m'estava fent tard. Així que foto de rigor i cap abaix. Un altre dia l'acabaré. Ara ja sé per on van els trets!

Dades Garmin: Pujada al Rat-Penat I de icewomann en Garmin Connect: Detalles
Quan vaig arribar a casa, i després d'una bona dutxa, em vaig regalar un bon massatge, a mans d'en Roberto (@artcorpore), massatgista del club.

Els altres dies de la semana, entre pluges i mal temps, han fet que aprofités els recursos que ens ofereix Barcelona per a fer esport: me'n vaig anar a un dels gimnassos DIR a fer les meves rutines de natació. Genial, espectacular, impressionant, relaxant, fantàstic! Tant de bo aqui tinguessim equipaments d'aquest tipus.

En tornar cap a Reus, el temps ens va donar un dia de treva i vaig sortir a fer els 50km per la costa que em tocaven. Havia de ser una ruta suau per treballar la cadència, però el vent que fèia m'ho va posar bastant difícil. Tot i així vaig arribar fins a Miami-platja i vaig tornar.
Dades Garmin: Miami platja de icewomann en Garmin Connect: Detalles

Finalment, i per acabar aquesta setmana tan moguda, tocava una mica de MTB per a preparar-me per La Portals i els Monegros. Vaig pujar a Prades i, tot i que fèia molt de fred (6 graus a les 9 del matí!), vaig carregar una ruta al garmin i vaig sortir a pedalar. Em fèia molta il·lusió pujar a la Baltassana (1102m, tot i que el Garmin em marca 1182m), però la ruta que vaig escollir, no passava per allà. Però vaig fer-la igualment i en acabar-la, vaig continuar, fins a pujar al tossal.

Aquesta sortida no va estar exempta de riscos, ja que el terreny estava ple de fang i aigua. A les pujades vaig patir, fins al punt de caure una vegada i clavar-me el manillar al pit. Per un moment vaig pensar si m'havia esquerdat alguna costella, doncs em fèia mal en respirar, però vaja, crec que no. Tot i que la senyal de guerra no me la treu ningú!

I finalment, una de les parts més divertides, la baixada, a tota velocitat, pel mig dels tolls i el fang, saltant com una boja i cridant, treient tot el nervi acumulat i desfogant-me per tornar a engegar una semana més! WHERE IS THE LIMIT???

Així acaba un WITL? una gran setmana!