dissabte, 19 de maig del 2012

Where is the limit?: un sentiment personal

Jo no sé si quan algú s'inscriu per a formar part d'algun equip, ho fa per afinitat amb el tarannà del club, per amistats, per l'esport, perquè li agrada la roba que porten... No en tinc ni idea.  És la primera vegada que estic en un equip d'aquestes característiques. Per què Where is the limit? i no el Reus Ploms, per exemple, que el tinc al costat de casa. Doncs bé, per mi, Where is the limit? no és ni Josef Ajram ni tots els altres cracks que hi ha en aquest equip. Per mi, Where is the limit? és un sentiment que porto a dins. És assolir un repte; és saber que puc fer-ho; és millorar; és aprendre; és superar-me; és crèixer; és compartir. Cada vegada que creuo la línia d'arribada sí, assenyalo el logo, sí. Però no és per propaganda, no és per fer la gràcia. És un premi per a mi mateixa. És un copet a l'espatlla. I tot i que els meus resultats són poc destacables, arribar a la meta és per mi tot un triomf. 

Per tant, sí, Where is the limit?, per què no? Buscant el meu límit. Saber que no l'he trobat en finalitzar cada prova, i que la propera vegada, intentaré anar més lluny. Probablement, no faré proves físiques espectaculars, però cada repte és per mi, espectacular. I superar-los em dóna vida, ganes de fer coses, molta alegria. I això és el millor que tinc.


I sí, també m'agrada la roba del club!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada