La crònica que falta

Avui he sortit a rodar. En començar a pedalar, m'he fixat que anava amb el plat petit... No l'havia tornat a tocar des del dia que vaig fer la Half de Berga. Massa dies. Fa una setmana que vaig competir i tot i que em vaig recuperar en 3 dies, no he fet gaire coses des d'aleshores. Junt amb en Josh estem dissenyant el calendari de la temporada vinent i acabant d'aclarir algunes coses per a què no hi hagi malentesos més endavant i acabem en punxa...

No he fet la crònica de Berga, ho sé. La veritat és que he estat una mica apàtica amb aquesta prova. Em vaig posar molt nerviosa quan em vaig inscriure; a mesura que anaven passant les setmanes, anava progressant en l'entrenament i veia que podria acabar la prova entrant als temps de tall, em vaig relaxar. I com que la meva intenció era acabar-la, em vaig relaxar encara més. Anava molt tranquila. Bona senyal... o no...

Vaig marxar divendres cap a Vilada, a prop de Berga, on ens havien deixat un apartament que compartiria amb la Vane i la Carol, que també competien, i la Gemma, la Carme, i la Marta, que venien a fer de suport moral i d'animadores. També hi era l'Èric, el fill de la Carol.
Després de passar un moment per Berga per comprar menjar amb la Vane, ens vam instal·lar a l'apartament, i les altres noies van anar arribant. Riures, comentaris, explicacions... vam fer el sopar i cap a dormir aviat, doncs havíem de descansar.
Al dia següent vam anar cap a Berga a donar un tomb a l'expo i a buscar les bosses per les transicions, la motxilla de regal i la pulsera de participant. Hi havia força ambient.

Pulseres blaves!

Un cop allà ens vam trobar amb en Josh i els del grup, que feien una sortideta en bici per estirar les cames, i la Vane, la Carol i jo ens hi vam afegir. En Josh em va estar explicant tota una sèrie de coses sobre la cursa, que jo anava anotant mentalment. En acabar, vam anar a l'embassament de Baells a deixar les bicicletes a la T1, ja que s'havien de deixar el dia abans. La vista era espectacular, i les boies grogues semblaven molt lluny...

A la tarda, després de dinar, migdiada i cap a Berga de nou, al briefing de la prova i a fer una mica de vida social.

Briefing... cosa seriosa!

Petita representació del team

Més tard vam recollir en Robert, que també venia a competir i es va quedar a dormir a l'apartament. Abans de tornar a l'apartament, la Vane i jo vam decidir que havíem de fer una cosa abans de la competició: una visita al Santuari de la Mare de Déu de Queralt. L'experiència de Lourdes ens va deixar una mica mosques, i no vam voler arriscar. Mal no ens faria! I la Carol també es va apuntar!

El suport que no pot fallar!

Des de dalt, mirant la ruta

Després de la visita, ja estàvem preparades per a competir. Tot aniria bé! Vam arribar a l'apartament i les noies ja estaven fent-nos el sopar. I en Robert, assegut al sofà! Quin rei! Entre tots, vam acabar de fer el sopar i en Robert ens va donar els últims consells, doncs ell és gat vell en aquestes competicions... En aquell moment sí que em vaig posar una mica nerviosa, doncs en sentir que en Robert faria servir 9 gels per al sector de bici... jo vaig veure que potser faria curt... Sempre porto més coses "per si de cas", però aquesta vegada, vaig filar massa prim. No vaig portar-me isotònic en pols, només duia 3 gels (i un era per abans de competir), 2 compotes i unes gominoles pel sector de run. També volia fer-me un entrepà de gall d'indi per a la bicicleta. Així doncs, me'n vaig anar a dormir bastant preocupada. I fins més enllà de les 12 no vaig poder tancar els ulls, mentre la Vane ja feia estona que roncava al meu costat...

El despertador va sonar cap a les 6 del matí. El dia havia arribat. Jo havia deixat les coses preparades el dia abans: cadascuna de les bosses amb les coses que necessitava a cada sector, la roba que m'havia de posar, els bidons amb aigua... Quins nervis! Vaig fer el mateix ritual d'abans de cada competició: el mateix esmorzar, visita al wc, dutxa, cabell engominat. Em vaig posar el mono de tri i a sobre un xandall, doncs fèia fresca, i vam anar cap a Berga.

En Robert, la Vane i jo

Primer vam deixar la bossa taronja del run a la T2, i vam anar a un bar, a trobar-nos amb la resta del team. D'allà, tots a buscar els autobusos que ens portarien fins a l'embassament de Baells. Els meus pares, que per fi venien a veure'm competir, estaven ja fèia estona allà, però els vaig veure poca estona, doncs de seguida vaig anar cap al box, amb la meva bici, a preparar les coses, inflar rodes, posar-me el neoprè i acabar amb els nervis... De camí cap a la sortida, vaig veure en Josh, que em va donar els últims consells.

Petonets d'en Josh!

Ara sí! tot els WITL? Team riders!!!

Tot preparat, neoprè posat i ja a la rampa de sortida. A les noies ens fan baixar per unes escales, separades dels nois, i abans d'entrar a l'aigua, es fa el silenci i sona "Con te partiro" d'Andrea Bocelli, moment molt emotiu. Tot seguit ens deixen entrar a l'aigua i... es dóna el tret de sortida!

En aquell moment em vaig agobiar una mica. Cops de colze, patades, gent que et passava per damunt, per sota, gent que es creuava... em van donar un cop i em van treure l'espatlla esquerra de lloc, i me la vaig tornar a col·locar en un moviment. Fins al cap d'una estona, la cosa no es va calmar i vaig poder trobar un ritme. En diversos moments, vaig tenir la sensació de què marxava massa del recorregut i del grup on m'havia col·locat, però de seguida aconseguia tornar a posar rumb cap a les boies de gir. No vaig voler mirar en cap moment el rellotge per saber ni el temps ni la distància. Simplement, anava nedant, buscant un ritme una mica lent al principi, i més ràpid i còmode cap a la meitat del recorregut. En sortir de l'aigua, en un recorregut de 2200mtd, vaig fer un temps de 46minuts. Més o menys el que esperava fer en els 1900. No anava pas tan malament! Primer tram superat! Vaig fer la transició amb molta calma vaig iniciar el segon tram. Ara tocava la bici!

Dues voltes a un recorregut d'uns 43km, 14 dels quals eren en contínua pujada. Així doncs, vaig prendre-m'ho amb calma. En sortir de l'embassament, em van començar a passar ciclistes, i vaig posar el cap a treballar, dient-me que jo havia de fer la meva cursa, no la seva, que no els intentés seguir, o ho acabaria pagant. La primera volta va ser de reconeixement, i a la segona, ja vaig apretar una mica més i vaig passar a diversos ciclistes. En aquesta volta vaig decidir agafar un bidó de beguda isotònica "per si de cas". No volia fer-ho, doncs en ser d'una marca diferent a la que jo utilitzo normalment, no volia patir cap problema de panxa. Per sort, no em va passar res. Crec que l'alimentació la vaig portar força bé, però em falta molta pràctica encara per saber si prenent més coses, puc millorar una miqueta el rendiment.

L'arribada a Berga en bici va ser mortal, doncs era una dura rampa, que la vaig haver de fer amb el plat petit i amb molta cadència. I després dels 83km que portava en bici, vaig haver de posar tot el que em quedava. Al final d'aquest tram, em van sortir 3h40min, temps bastant proper al que jo havia calculat. Només em quedava un tram, i tenia suficient temps de marge com per acabar la prova dins els límits. Així que, sense apretar molt, vaig començar el sector de run: 3 voltes a un circuit de 7km, on hi havien dues pujades fortes, que les vaig fer a peu les tres últimes vegades.

La primera volta, amb molta calma, aturant-me als dos avituallaments. La segona volta, un calvari, tal i com em va dir en Josh... veient com els altres atletes ja duien les dues pulseres, i jo només una... Amb molta calor. Tirant-me aigua per damunt a cada avituallament, bebent-ne molta. I vaig haver de parar al lavabo i tot! Finalment... última volta! Pulsera blanca al meu braç i un gran somnriure. Animant a la resta de corredors. Retrobant en Sergi, el meu company d'equip i junts vam fer els últims kms. Pulsera blava i carifa de finisher! De gresca amb en Sergi, acabem fent un sprint, treient el que em quedava dins.

En arribar, tothom m'esperava: la Vane cridant pel micròfon, els meus pares, les noies... i en Josh, a qui malauradament no vaig veure, tot i que estava al meu costat. Els nervis de la medalla...

En serio Josh, que no et vaig veure!!!

Doncs bé, així va acabar la prova, entre abraçades i crits, però cap llàgrima. Els dies anteriors em vaig fer un tip de plorar mentre em visualitzava en cadascun dels sectors, mentre entrava a meta... Mentre competia, també vaig tenir moments... però un cop arribar... res. I durant aquesta setmana, igual. Res. Sí que he posat moltes fotografies, sí he rebut felicitacions de molta gent, sí que és una cosa que no tothom ho pot fer... però no sé per què, però sembla que no estic satisfeta del resultat. Potser pel temps que vaig fer, perquè havíem calculat 12 minuts menys, potser perquè no em va suposar un gran esforç... no ho sé. El que sí que sé és que m'agrada això. I vull seguir endavant, competint. El posar-me un dorsal em motiva. El pensar que tinc una competició aviat, em fa passar els dies més de pressa, aprofitar-los, pensar en el que m'agrada, disfrutar fent-ho. Així que... la temporada que ve, nous reptes! I en Josh tornara a acompanyar-me en el camí. Si he arribat fins aqui, ha sigut gràcies als seus entrenaments. I espero que aquesta temporada vinent, podré acomplir millor els plans d'entrenament.

Amb el Sailfish Half de Berga, tanquem la tri-barraca. La temporada vinent, més i millor!!!