dilluns, 31 de desembre del 2012

Ja ho tenim això!

Doncs bé, aqui acaba el meu 2012 particular, el meu bloc durant aquest gran any. Un any en el que he gaudit de tots els moments que he viscut. He conegut a moltíssima gent, bellíssimes persones que m'han donat de tot a canvi de res.

Acabo l'any amb molts objectius complerts. El penúltim, d'aquesta tarda, la cursa dels nassos de Barcelona, aconseguint la meva millor marca personal en 51'44", acompanyada i estirada per la gran Vane que, si bé hagués pogut fer un sub 50', s'ha estimat més quedar-se amb mi i arrossegar-me fins a l'arribada. Gràcies Supernena!!!
Ada, tu també hi eres al dorsal!
Menció especial al meu grup de #6M: la Vane, l'Ada, la Marta, la Carme i la Gemma, amb qui he rigut molt, però també he plorat d'alegria en cada consecució d'objectius particulars. A elles els agraeixo tot el recolzament i l'estimació que m'han donat durant aquest any. Són enormes com a persones.

També, com no, al meu equip, els Where Is The Limit? grans persones tots i totes. Cadascú amb les seves característiques, però m'han demostrar que res és impossible si hi ha ganes i motivació per fer-ho. Amb ells, mai m'he sentit sola enlloc on he anat.



Finalment, menció especial també als Red Runners, pel seu bon rotllo, per les braves, pels nous amics virtuals que mica en mica hem anat coneixent en persona.

Així doncs, acaba l'any, aquest 2012 en el que pretenia realitzar un repte per cada any viscut, sumant un total de 33. No he pogut fer-ne tants, però crec que tot el que he anat aconseguint dia a dia, pas a pas, supera aquest nombre. He vessat llàgrimes d'esforç, d'emoció i alegria; m'he enfadat, m'he enfonsat i he tornat a resorgir. Perquè d'això es tracta, de seguir endavant sabent que, per molt dura que sigui la pujada, sempre tindrem cames per fer-la. I a falta d'elles, sempre tindrem algú que ens acompanyarà fins a dalt.

MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER AQUEST GRAN ANY.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Això s'acaba!

Queden cinc dies per acabar l'any! Des de la meva última entrada, tot i que he fet diverses curses, no he tingut massa temps per escriure. La feina i la tornada als entrenaments de manera més seriosa em tenen bastant de temps ocupada. No per això he deixat de gaudir per cada pas que he anat donant. Respecte a l'esport, cada dia em veig més capaç de fer coses, i veig avenços mínims però constants. I això m'ajuda i m'empeny a seguir endavant. Per una altra banda, el veure companys que s'entrenen constantment i sobretot la Vane, que s'està entrenant per l'Ironman de Lanzarote, em dóna empenta per a sortir jo a entrenar i no deixar-ne passar cap. I ja ho diuen, que l'esport no construeix el caràcter, sinó que el revela; i és per això que estic descobrint coses de mi que no sabia que tenia. Tot i així, em queda encara molt camí per recórrer i molt per perfilar per a arribar a ser tot allò que vull ser. No sé què serà, però sí sé què no vull ser. I tant és així que, per l'any vinent, ja m'estic perfilant els nous propòsits: Riure més, no fer arrugues amb el front, estar més per la gent que m'importa i intentar-los contagiar de les ganes de fer coses que tinc ara mateix.



diumenge, 18 de novembre del 2012

A poc a poc i bona lletra, anem progressant!

Després d'un parell de setmanetes arrossegant-me per aquest món, sense complir entrenaments i, els pocs fets, amb més pena que glòria, ha arribat el dia de tornar-se a posar un dorsal.


La cursa, la multitudinària Jean Bouin, que enguany arribava a la seva 89ª edició. La meva intenció era baixar dels 56 minuts aconseguits a la cursa de Ripollet i estava convençuda de que podia fer-ho. En principi, ho anava a fer sola, però he tingut diverses propostes de llebre i al final, m'he decidit per en Gonzalo. Ell anava a acumular kilòmetres, així doncs, li era més o menys igual el ritme a portar. Abans de començar hem decidit l'estratègia: portar un ritme més o menys de 5'20"/km. I l'hem acomplert bastant. El problema és que a les curses populars, acostuma a haver mil·lers de persones i en alguns trams, es fa complicat l'avançar. Córrer per la Gran Vía, no és problema, però en algun dels carrers hem hagut de frenar.

Abaix de tot, ben acompanyada!!!
Durant la cursa he tingut bastant bones sensacions. El circuit era bastant planer, exceptuant els últims 3km, que recorrien part del Paral·lel (que fa pujada però es puja bé) i el carrer Tamarit i Lleida, que fan moooolta més pujada! Als 2 últims km he tingut una remoguda d'estómac. He hagut de baixar el ritme i en arribar i intentar esprintar per aconseguir marcar 54 al crono, he calcul·lat malament, doncs pensava que arribàvem al mateix lloc d'on havíem sortit i encara quedaven 200mts més!

Finalment, el temps oficial, que coincideix amb el meu crono, ha sigut de 55'12", rebaixant en 40 segons la marca anterior. Estic bastant satisfeta, i crec que a la propera cursa puc intentar marcar un 54. De mica en mica, ens anem apropant als 50 i això em motiva i m'empeny a seguir endavant, tot i que sóc conscient de què, probablement, ara em serà més difícil millorar. O més ben dit, que la millora no serà tan notòria. Però intentaré seguir amb constància els entrenaments. És el millor que puc fer.


En acabar, i per celebrar-ho, hem anat a fer el millor avituallament possible amb la Gemma i la Carme: Canya + Braves!!! Dieta RedRunner!!!




diumenge, 28 d’octubre del 2012

Perdre la forma per tornar-la a recuperar!

Això és el que he estat fent fins ara: res. O gairebé res! Des que vaig fer la Half de Berga, he estat unes setmanes bastant relaxadeta, tot i que he anat fent coses.
Divendres passat vaig començar a sortir a córrer amb els Notepares Team, un grupet que queden cada setmana per anar a entrenar, nedar, rodar... bona gent. Vam fer 10km sortint del Boo fins a l'hotel W a un ritme bastant bo per mi.
Dissabte al matí, vaig sortir en BTT. En Joan Borràs està intentant ensenyar-me a baixar, tot i que no sé si ho aconseguirà. Em va fer una classe pràctica la setmana passada, per Collserola. Però com que havia plogut i hi havia boira, vaig voler ser molt més prudent del que normalment sóc i vam acabar rodant simplement.

Amb en Joan i en Gonza!
També he sortit a fer una mica la cabra per la muntanya de Badalona, amb el grup d'en Josh. Tots i totes estàn molt forts i em quedava sempre enrere. Així que res... hauré d'entrenar més!

En Josh fèia la foto
Aquest cap de setmana he anat també amb els Notepares. Aquest cop, la ruta ha sigut des del Boo fins a l'Arc del Triomf, rodant pel Parc de la Ciutadella. El ritme va ser molt més baix que la setmana anterior, doncs jo em notava les cames adolorides. No m'havia recuperat encara de la sortida del diumenge amb en Josh, i no vaig voler forçar.

Ahir dissabte vaig pujar a Sant Ramón. No hi havia anat mai, i em va agradar molt la pujada, tot i que fent-la des de Viladecans, és bastant dura. Però un cop a dalt... la vista és espectacular. I si el dia és clar, encara més. Llàstima que es va posar a ploure i vaig baixar gairebé rodant, per uns trams bastant empinats.

Amb Barcelona de fons!
Aquest matí... la cursa de la Dona!!! He acompanyat la Marta a fer-la. 6km amb més de 15000 dones. Era bastant difícil el córrer, però al menys, l'hem acabada. Hem rigut molt, hem passat molt de fred, i segueixo amb els dubtes de si córrer amb malla curta o mitja cama. En acabar, li hem posat cara a alguns dels Red Runners, els de "el último paga las bravas", però no ens hem quedat a les braves (tot i que no pagàvem nosaltres!), perquè fèiem tard. Tot i així, ha sigut un matí molt maco i divertit.




dimarts, 9 d’octubre del 2012

Yo no cumplo años...


Aquesta és la gran entrada d'avui. Un repte per cada any viscut. I avui sumo 33 anys. Probablement no acompliré els 33 reptes, doncs he tingut diversos imprevistos, però els reptes que em faltaran, quedan sobradament complerts i recollits amb l'últim d'ells, que espero poder escriure'l ben gran el 31 de desembre. Fins aleshores, seguiré endavant, sumant reptes esportius o simplement, sumant dies, sumant felicitat, però sempre, sempre, al vostre costat.

"Aquest matí, en Josh m’ha dit “Som el que diuen els altres que som, no com ens veiem nosaltres”. He rebut més de 100 felicitacions personalment i a través de trucades, correus, facebook i whatsapp; malgrat haver demanat explícitament que no
em fessin regals, m’han obsequiat amb coses materials que sí valoro, però és més de valorar tot el que m’heu fet sentir. Tots i totes els que m’envolteu dia a dia m’heu fet veure i creure en la meva grandesa com a persona; tot allò que em costa tant d’acceptar que sóc, ho he vist reflexat en vosaltres, en les vostres mostres d’estimació, en gestos desinteressats. Avui m’heu fet riure, m’heu fet plorar, però sobretot, m’heu fet ser feliç. Aquesta felicitat que ja fa temps que porto amb mi, l’heu feta crèixer una mica més. Avui, sóc el que vosaltres m’heu demostrat que sóc. I m’encanta el que he vist. MOLTES GRÀCIES!!"


dimarts, 25 de setembre del 2012

La crònica que falta


Avui he sortit a rodar. En començar a pedalar, m'he fixat que anava amb el plat petit... No l'havia tornat a tocar des del dia que vaig fer la Half de Berga. Massa dies. Fa una setmana que vaig competir i tot i que em vaig recuperar en 3 dies, no he fet gaire coses des d'aleshores. Junt amb en Josh estem dissenyant el calendari de la temporada vinent i acabant d'aclarir algunes coses per a què no hi hagi malentesos més endavant i acabem en punxa...

No he fet la crònica de Berga, ho sé. La veritat és que he estat una mica apàtica amb aquesta prova. Em vaig posar molt nerviosa quan em vaig inscriure; a mesura que anaven passant les setmanes, anava progressant en l'entrenament i veia que podria acabar la prova entrant als temps de tall, em vaig relaxar. I com que la meva intenció era acabar-la, em vaig relaxar encara més. Anava molt tranquila. Bona senyal... o no...

Vaig marxar divendres cap a Vilada, a prop de Berga, on ens havien deixat un apartament que compartiria amb la Vane i la Carol, que també competien, i la Gemma, la Carme, i la Marta, que venien a fer de suport moral i d'animadores. També hi era l'Èric, el fill de la Carol.
Després de passar un moment per Berga per comprar menjar amb la Vane, ens vam instal·lar a l'apartament, i les altres noies van anar arribant. Riures, comentaris, explicacions... vam fer el sopar i cap a dormir aviat, doncs havíem de descansar.
Al dia següent vam anar cap a Berga a donar un tomb a l'expo i a buscar les bosses per les transicions, la motxilla de regal i la pulsera de participant. Hi havia força ambient.

Pulseres blaves!
Un cop allà ens vam trobar amb en Josh i els del grup, que feien una sortideta en bici per estirar les cames, i la Vane, la Carol i jo ens hi vam afegir. En Josh em va estar explicant tota una sèrie de coses sobre la cursa, que jo anava anotant mentalment. En acabar, vam anar a l'embassament de Baells a deixar les bicicletes a la T1, ja que s'havien de deixar el dia abans. La vista era espectacular, i les boies grogues semblaven molt lluny...


A la tarda, després de dinar, migdiada i cap a Berga de nou, al briefing de la prova i a fer una mica de vida social.
Briefing... cosa seriosa!

Petita representació del team
Més tard vam recollir en Robert, que també venia a competir i es va quedar a dormir a l'apartament. Abans de tornar a l'apartament, la Vane i jo vam decidir que havíem de fer una cosa abans de la competició: una visita al Santuari de la Mare de Déu de Queralt. L'experiència de Lourdes ens va deixar una mica mosques, i no vam voler arriscar. Mal no ens faria! I la Carol també es va apuntar!

El suport que no pot fallar!
Des de dalt, mirant la ruta










Després de la visita, ja estàvem preparades per a competir. Tot aniria bé! Vam arribar a l'apartament i les noies ja estaven fent-nos el sopar. I en Robert, assegut al sofà! Quin rei! Entre tots, vam acabar de fer el sopar i en Robert ens va donar els últims consells, doncs ell és gat vell en aquestes competicions... En aquell moment sí que em vaig posar una mica nerviosa, doncs en sentir que en Robert faria servir 9 gels per al sector de bici... jo vaig veure que potser faria curt... Sempre porto més coses "per si de cas", però aquesta vegada, vaig filar massa prim. No vaig portar-me isotònic en pols, només duia 3 gels (i un era per abans de competir), 2 compotes i unes gominoles pel sector de run. També volia fer-me un entrepà de gall d'indi per a la bicicleta. Així doncs, me'n vaig anar a dormir bastant preocupada. I fins més enllà de les 12 no vaig poder tancar els ulls, mentre la Vane ja feia estona que roncava al meu costat...

El despertador va sonar cap a les 6 del matí. El dia havia arribat. Jo havia deixat les coses preparades el dia abans: cadascuna de les bosses amb les coses que necessitava a cada sector, la roba que m'havia de posar, els bidons amb aigua... Quins nervis! Vaig fer el mateix ritual d'abans de cada competició: el mateix esmorzar, visita al wc, dutxa, cabell engominat. Em vaig posar el mono de tri i a sobre un xandall, doncs fèia fresca, i vam anar cap a Berga.

En Robert, la Vane i jo
Primer vam deixar la bossa taronja del run a la T2, i vam anar a un bar, a trobar-nos amb la resta del team. D'allà, tots a buscar els autobusos que ens portarien fins a l'embassament de Baells. Els meus pares, que per fi venien a veure'm competir, estaven ja fèia estona allà, però els vaig veure poca estona, doncs de seguida vaig anar cap al box, amb la meva bici, a preparar les coses, inflar rodes, posar-me el neoprè i acabar amb els nervis... De camí cap a la sortida, vaig veure en Josh, que em va donar els últims consells.

Petonets d'en Josh!

Ara sí! tot els WITL? Team riders!!!
Tot preparat, neoprè posat i ja a la rampa de sortida. A les noies ens fan baixar per unes escales, separades dels nois, i abans d'entrar a l'aigua, es fa el silenci i sona "Con te partiro" d'Andrea Bocelli, moment molt emotiu. Tot seguit ens deixen entrar a l'aigua i... es dóna el tret de sortida!











En aquell moment em vaig agobiar una mica. Cops de colze, patades, gent que et passava per damunt, per sota, gent que es creuava... em van donar un cop i em van treure l'espatlla esquerra de lloc, i me la vaig tornar a col·locar en un moviment. Fins al cap d'una estona, la cosa no es va calmar i vaig poder trobar un ritme. En diversos moments, vaig tenir la sensació de què marxava massa del recorregut i del grup on m'havia col·locat, però de seguida aconseguia tornar a posar rumb cap a les boies de gir. No vaig voler mirar en cap moment el rellotge per saber ni el temps ni la distància. Simplement, anava nedant, buscant un ritme una mica lent al principi, i més ràpid i còmode cap a la meitat del recorregut. En sortir de l'aigua, en un recorregut de 2200mtd, vaig fer un temps de 46minuts. Més o menys el que esperava fer en els 1900. No anava pas tan malament! Primer tram superat! Vaig fer la transició amb molta calma vaig iniciar el segon tram. Ara tocava la bici!


Dues voltes a un recorregut d'uns 43km, 14 dels quals eren en contínua pujada. Així doncs, vaig prendre-m'ho amb calma. En sortir de l'embassament, em van començar a passar ciclistes, i vaig posar el cap a treballar, dient-me que jo havia de fer la meva cursa, no la seva, que no els intentés seguir, o ho acabaria pagant. La primera volta va ser de reconeixement, i a la segona, ja vaig apretar una mica més i vaig passar a diversos ciclistes. En aquesta volta vaig decidir agafar un bidó de beguda isotònica "per si de cas". No volia fer-ho, doncs en ser d'una marca diferent a la que jo utilitzo normalment, no volia patir cap problema de panxa. Per sort, no em va passar res. Crec que l'alimentació la vaig portar força bé, però em falta molta pràctica encara per saber si prenent més coses, puc millorar una miqueta el rendiment.



L'arribada a Berga en bici va ser mortal, doncs era una dura rampa, que la vaig haver de fer amb el plat petit i amb molta cadència. I després dels 83km que portava en bici, vaig haver de posar tot el que em quedava. Al final d'aquest tram, em van sortir 3h40min, temps bastant proper al que jo havia calculat. Només em quedava un tram, i tenia suficient temps de marge com per acabar la prova dins els límits. Així que, sense apretar molt, vaig començar el sector de run: 3 voltes a un circuit de 7km, on hi havien dues pujades fortes, que les vaig fer a peu les tres últimes vegades.




La primera volta, amb molta calma, aturant-me als dos avituallaments. La segona volta, un calvari, tal i com em va dir en Josh... veient com els altres atletes ja duien les dues pulseres, i jo només una... Amb molta calor. Tirant-me aigua per damunt a cada avituallament, bebent-ne molta. I vaig haver de parar al lavabo i tot! Finalment... última volta! Pulsera blanca al meu braç i un gran somnriure. Animant a la resta de corredors. Retrobant en Sergi, el meu company d'equip i junts vam fer els últims kms. Pulsera blava i carifa de finisher! De gresca amb en Sergi, acabem fent un sprint, treient el que em quedava dins.



En arribar, tothom m'esperava: la Vane cridant pel micròfon, els meus pares, les noies... i en Josh, a qui malauradament no vaig veure, tot i que estava al meu costat. Els nervis de la medalla...

En serio Josh, que no et vaig veure!!!
Doncs bé, així va acabar la prova, entre abraçades i crits, però cap llàgrima. Els dies anteriors em vaig fer un tip de plorar mentre em visualitzava en cadascun dels sectors, mentre entrava a meta... Mentre competia, també vaig tenir moments... però un cop arribar... res. I durant aquesta setmana, igual. Res. Sí que he posat moltes fotografies, sí he rebut felicitacions de molta gent, sí que és una cosa que no tothom ho pot fer... però no sé per què, però sembla que no estic satisfeta del resultat. Potser pel temps que vaig fer, perquè havíem calculat 12 minuts menys, potser perquè no em va suposar un gran esforç... no ho sé. El que sí que sé és que m'agrada això. I vull seguir endavant, competint. El posar-me un dorsal em motiva. El pensar que tinc una competició aviat, em fa passar els dies més de pressa, aprofitar-los, pensar en el que m'agrada, disfrutar fent-ho. Així que... la temporada que ve, nous reptes! I en Josh tornara a acompanyar-me en el camí. Si he arribat fins aqui, ha sigut gràcies als seus entrenaments. I espero que aquesta temporada vinent, podré acomplir millor els plans d'entrenament.

Amb el Sailfish Half de Berga, tanquem la tri-barraca. La temporada vinent, més i millor!!!



divendres, 14 de setembre del 2012

Ultims entrenaments. Això ja està fet.

Ja ho tenim. Arriben les últimes hores abans de la Half. Enrere deixo moltes hores d'entrenament, menys de les que hauria d'haver fet, en sóc conscient. A vegades, entrenar es fa un suplici, però és necessari si es volen obtenir resultats. Encara tinc molt de marge de millora, fa menys d'un any que vaig començar a fer triatlons i si tinc paciència, constància i m'imposo l'autodisciplina de l'esforç, sé que puc arribar més enllà. Aquest últim mes m'he divertit entrenant. He vist que sóc capaç de córrer més ràpid que abans, d'aguantar més estona, de pedalar més kms, de nedar més temps... I tot això motiva, i empeny a seguir entrenant. Tot i que faci mandra, si...

Les últimes sortides en bici de molts kms (gairebé 100 i amb més de +1200m)
Amb Barcelona als meus peus!

Entrenaments matiners amb la calma de la muntanya
Natació en piscina natural!

Quan em vaig inscriure a la half, a mitjans de juny, estava molt nerviosa. Mirava els temps de tall i pensava que no seria capaç d'entrar-hi. Avui, tot i que no he fet mai una distància d'aquest tipus, estic segura que sí hi entraré. L'entrenament m'ha donat confiança i, malgrat tot, en Josh també. L'exigència, l'experiència i la seguretat que desprén m'han aportat molt, tot i que no ho sembli. Però per mi, tots els consells són vàlids i els vaig emmagatzemant, per fer-los servir més endavant (o no!).

Gràcies, Coach!

No puc tancar aquesta entrada sense donar també les gràcies a aquelles que m'han acompanyat i aguantat durant tots aquests mesos d'entrenament, Ada, Marta, Carme, Gemma i Carol. És bo tenir  amigues en qui recolzar-te i també que t'allunyin una mica de tot i t'aixequin quan estas "de bajón" (i et portin a fer mojitos).


I, em queda una nena! La que ha compartit amb mi entrenaments, nervis i xerrades, crits i molt bon rotllo. Acompanyada, les bogeries són més fascinants, i el Tourmalet es veu més assequible (nota per als ciclistes del Tour: pon una Vane en tu vida!). Gràcies Vane per tot el que m'has aportat durant aquest temps ( i espero seguir aprenent de tu durant molt temps més!).

Pequeñita, pero matona!!!
A la propera entrada, ja seré una HALF IRONWOMAN!!!