Dia gairebé perdut

Avui es celebrava el I Fasttriatló al Canal Olímpic. Ahir a la tarda vaig anar a buscar la bossa de corredor, els dorsals... i a donar un tomb per les instal·lacions. Tot semblava molt ben organitzat i tot plegat pintava una bona competició... fins que aquesta matinada ha començat a ploure!

M'ha sonat el despertador a les 6.15h i he sentit com quèia l'aigua. He mirat per la finestra i semblava poc probable que escampés. A més, hi havia llampecs i trons. L'organització del fast ha enviat un mail dient que, tot i la pluja, la competició continuava endavant. Avui m'acompanyava el meu pare per primera vegada, i em fèia molta il·lusió que em veiés competir. Però en arribar al canal, semblava que s'haguessin deixat una aixeta oberta.

Així estava el temps a les 8 del matí!

Plovia molt i s'havia suspès el tram de bicicleta. Ja no seria una triatló, sinó que la prova es convertia en una aquatló: 2.5km run + 750m swim + 2.5km run. Genial... l'únic tram on vaig bé i no es disputava... A banda, dèien que el neoprè era optatiu. Un altre hàndicap per mi. Si ja nedo prou malament, sense poder posar-me el neoprè, estava venuda. Així que he decidit no participar i marxar cap a casa, de la qual cosa m'he penedit quan a les 9 he vist que sortia un sol tímid, i que a les 12 fèia una calor espantosa...

Tot i això, com que ja estava llevada, he parlat amb les meves companyes d'equip i hem acabat quedant per nedar a la platja de la Mar Bella, platja gens recomanable per la quantitat de porqueria flotant i quelcom semblant a petroli que es quedava enganxat a la pell. Però al menys, l'Ada ha estrenat el neoprè!!!

Where is the limit?: un sentiment personal

Jo no sé si quan algú s'inscriu per a formar part d'algun equip, ho fa per afinitat amb el tarannà del club, per amistats, per l'esport, perquè li agrada la roba que porten... No en tinc ni idea.  És la primera vegada que estic en un equip d'aquestes característiques. Per què Where is the limit? i no el Reus Ploms, per exemple, que el tinc al costat de casa. Doncs bé, per mi, Where is the limit? no és ni Josef Ajram ni tots els altres cracks que hi ha en aquest equip. Per mi, Where is the limit? és un sentiment que porto a dins. És assolir un repte; és saber que puc fer-ho; és millorar; és aprendre; és superar-me; és crèixer; és compartir. Cada vegada que creuo la línia d'arribada sí, assenyalo el logo, sí. Però no és per propaganda, no és per fer la gràcia. És un premi per a mi mateixa. És un copet a l'espatlla. I tot i que els meus resultats són poc destacables, arribar a la meta és per mi tot un triomf. 

Per tant, sí, Where is the limit?, per què no? Buscant el meu límit. Saber que no l'he trobat en finalitzar cada prova, i que la propera vegada, intentaré anar més lluny. Probablement, no faré proves físiques espectaculars, però cada repte és per mi, espectacular. I superar-los em dóna vida, ganes de fer coses, molta alegria. I això és el millor que tinc.

I sí, també m'agrada la roba del club!

Crònica dels Monegros

Em sona el despertador a les 5.30 del matí. Ha arribat el dia 29er: la Orbea 29er Desert Marathon.
Després d'esmorzar, agafo la bossa i cap a Barcelona, on m'esperen els altres companys d'equip per anar amb autobús cap a la cursa. A poc a poc, tots arriben amb les bicicletes i toca desmuntar les rodes de davant per posar-les al maleter del bus. N'hi ha tres que no hi caben i les hem de pujar als seients de darrere.

Entre riures i bon humor, marxem. Ens acompanyen dins l'autobús dos fotògrafs que no es perden res del que va passant. Fem dues parades tècniques i arribem a Sariñena. Moltíssims cotxes, moltíssima gent amb bicicletes, acompanyants, tendes de campanya, autobusos... Un total de 6000 corredors (uns 4000 a la marató i 2000 a la mitja) preparats per passar-ho en gran. Anem a buscar els dorsals i jo a la carpa d'Orbea, a buscar la bicicleta que m'havia tocat. És preciosa! L'únic "inconvenient" és que les rodes no eren tubeless i jo patia per si punxava, doncs no sé canviar una roda.

Tornem de pressa cap a l'autobús, doncs a la 1.30 sortien la majoria dels companys, que fèien la distància llarga, la marató, d'uns 120km. Nosaltres, que fèiem la mitja marató (66km) sortíem a les 3.30. Ens canviem a dins de l'autobús, i amb les presses perquè l'autobús es quedava tancat fins a la tarda, no agafo tot el que tenia pensat. Però finalment, amb el que vaig agafar, en vaig tenir suficient!

Fem temps parlant amb el Buxi, que ens ha vingut a veure, en Ferran Pintor i en Roberto, que es va oferir a fer-nos un massatge en acabar. L'hora arriba i ens col·loquem al final de tothom. Així motiva més l'anar adelantant a la gent!!! Passem per l'arc de sortida al cap d'uns quants minuts. En veure els resultats de la cursa, ens vam adonar que la classificació estava feta segons el temps absolut, no el temps net. Si ho arribem a saber, ens posem més endavant!!!

L'inici de la cursa transcorre pels carrers de Sariñena, amb molts ciclistes rodant i es fèia difícil l'avançar. Aviat comencem a entrar a la pista i dins el grup es van obrint forats per on passar. En poca estona, la Vane i jo ens quedem per davant de les altres companyes i comencem a tirar. La Vane està molt forta, i a vegades em costa seguir-li el ritme, però sovint l'agafo i ens anem rellevant.
Hi ha molta pols, molta gent, i comença la primera pujada que, si bé no és molt pronunciada (menys mal!), és contínua. Jo estava preocupada perquè la meva bicicleta no duia plat petit, però no el vaig trobar a faltar en cap moment. La mecànica anava espectacularment bé i no vaig tenir cap problema en tota la cursa.

Arribem al primer avituallament. És grandiós i hi ha moltes coses. Agafem una mica d'aigua i continuem sense aturar-nos massa estona. Comença un tros pla, on jo aprofito per agafar una mica d'avantatge, cosa que s'acaba quan arriba una pujada i acabo anant per terra, doncs el noi del meu davant s'atura i jo no tinc temps per treure el peu del pedal. Res greu, torno a pujar a la bici i seguim endavant. El camí comença a complicar-se, amb trams amb fang on s'ha d'anar a peu i d'altres amb molta pedra. En una baixada bastant llarga, em confio i... torno a provar el terra, aquesta vegada és més catastròfic. El pantaló acaba trencat, la maneta del fre, clavada a la meva cuixa, la cama dreta plena d'esgarrinxades... i un home corrent dient-me que m'ha anat just que no em passa pel damunt! Sort! M'aixeco, sense mirar-me massa, comprovo que no m'he trencat res i  puc moure-ho tot, aixeco la bici i segueixo endavant, més a poc a poc, per no tornar a caure. He perdut la Vane. Arribo al següent avituallament, pensant que la trobaria allà, però ni rastre. Agafo una ampolla d'aigua i quasi sense baixar, segueixo endavant, pedalant amb força, a veure si l'atrapava.

Arriben els quilòmetres finals, és tot bastant pla i pedalo amb ràbia, passant a molts ciclistes i entrant a la meta amb un temps net de 3h25minuts. Espectacular! Aquest temps em col·loca a la posició 21 de la meva categoria, però en temps net, resulta ser la posició 18. Estic molt contenta!!! Entro a meta cridant, com sempre, i em ve a trobar un dels nostres fotògrafs per fer-me unes quantes fotos. Amb la pinta que porto, no deuen haver quedat massa bé...

Dades Garmin: Monegros Mitja marató Orbea 29er de icewomann en Garmin Connect: Detalles

Vaig a deixar la bici a la carpa d'Orbea, amb por per si em dèien alguna cosa per la caiguda, però res, i vaig cap a l'autobús. Allà hi ha la Vane, que ha entrat uns minuts abans que jo, en Roberto amb la camilla, en Ferran Pintor i en Raúl, un dels fotògrafs. Ens netegem amb tovalloletes, perquè és complicat anar-se a dutxar, i en Roberto ens fa l'esperat massatge. Quedem com noves!
A poc a poc, van arribant la resta de companys/es, plens de fang, contents perquè molts d'ells han fet temps genials. Tan genials que ens acaben donant dos premis: A l'equip més nombrós i a l'equip més ben classificat!!!

Va ser un dia genial per tots els moments viscuts i compartits amb els companys d'equip. La única cosa que em va enfosquir el dia van ser les meves caigudes i el no dominar el terreny BTT, doncs per la por a caure, em fèia ser conservadora i lenta. Però per altra banda, veure que sóc capaç de fer aquestes proves amb bastant bon resultat, em fa veure que estic millorant molt i que puc fer tot el que em proposi!